Cada matí, en aixecar-nos, lluitem contra la mandra i ens disposem a bregar amb el que el dia ens ofereixi. Alguns tenim serioses dificultats per sortir del llit, d’altres (els menys) ho fem de bon grat i amb alegria, però la majoria hem de fer un esforç sobrehumà per posar-nos dempeus i enfrontar-nos a la rutina diària.

La desmotivació ens envaeix i el dia a dia ens esclafa. Per què ens costa tant posar-nos en marxa? Què li falta a la nostra vida quotidiana que ens impedeix fer-hi front amb una actitud positiva i decidida?

Si Xavier Guix deia fa uns anys que “l’esforç no està de moda”, em temo que la desmotivació ha passat a ser trending topic no només a les xarxes socials, sinó també (i sobretot) a l’educació.

Pares i educadors ens sorprenem que els joves no estiguin motivats quan viuen envoltats d’adults desapassionats pel seu treball, que no han estat capaços de posar límits o marcar uns mínims d’exigència senzillament perquè ells mateixos ni els respecten (els límits) ni mostren una mínima autodisciplina.

No s’hi val que, davant de qualsevol dificultat, només ens moguem si hi ha altes probabilitats d’èxit immediat. I quan calculem malament i fracassem, ens enfonsem en la més gran de les misèries. Acceptem malament la frustració, vivim l’error com a fracàs en lloc de com una oportunitat d’aprenentatge.

Això ens porta a marcar-nos només objectius a curt termini, que considerem de risc assumible, i que suposin un esforç mínim. No fos cas que els altres pensin que som uns fracassats.

Així doncs, hem creat un entorn social que inculca als nostres joves la idea que l’èxit ha de ser fàcil i ràpid d’aconseguir (aprendre xinès en 10 minuts) i que la sort, les circumstàncies o els fats juguen un important paper en la seva consecució (és el model d’èxit que difonen els mitjans de comunicació), en lloc de ensenyar-los a assumir les seves pròpies limitacions i a responsabilitzar-se dels seus errors (i no imputar-los als altres).

I si amés tenim en compte que l’esforç no sempre comporta aparellat l’èxit, sinó que depèn en gran mesura del desenvolupament de les pròpies capacitats i habilitats, a més del temps dedicat a l’assaig-error, qui s’aixecarà cada dia amb un somriure a la boca i amb ganes de menjar-se el món?

Eduquem els nostres fills i alumnes en la constància, en la responsabilitat, en l’autonomia personal, en la paciència i en la creença en si mateixos. Plantegem-los objectius cada dia una mica més complexos, animem-los a seguir endavant i a salvar les dificultats, a ajornar les recompenses, acompanyem-los però sense treure’ls la responsabilitat dels seus èxits i dels seus fracassos.

Ensenyem-los que l’esforç no és un fi en si mateix, sinó un mitjà necessari per assolir determinats objectius, essent nosaltres mateixos els seus models i actuant en conseqüència: assumim les nostres limitacions, esforcem-nos per superar-les, aprenguem de l’error per sobreposar-nos al fracàs i valorem els èxits per petits que siguin.